Ser una dona a Figueres podria ser ser una dona a molts altres llocs. Les experiències que narrem poden semblar més o menys extrapolables, però no és gratuït que localitzem cos i relat en el nostre entorn més proper. Som cos i som pell, però també (i sobretot) som context i tot allò que, externament, de manera voluntària o no, impacta sobre nosaltres. Viure a Figueres comporta certa singularitat, si més no geogràfica, en la vivència de ser una dona. Malgrat tot, no voldríem entendre aquesta contextualització amb un caràcter universalitzador o un enfoc unitari de la desigualtat. Entenem que, des d’una mirada interseccional, l’experiència d’habitar aquesta ciutat i, per tant, de ser carn de canyó de desigualtats no és la mateixa, per exemple, des d’un cos d’una dona que ha viscut sempre aquí que des d’un cos d’una dona migrant.
De totes maneres, el que sí que compartim les figuerenques són espais, canals i relacions amb el nostre entorn, especialment aquells que són públics. I és precisament aquest el lloc on encenem el llumí: de quina manera s’encarnen les estructures de desigualtat de gènere en les dones que habitem aquesta ciutat? Influeix l’existència o l’absència d’organitzacions de suport mutu a Figueres a l’hora d’accentuar o combatre aquestes desigualtats que ens travessen? Ho intentarem pensar des de cinc situacions (des de cinc bales) viscudes en la pell d’una dona que viu en aquesta ciutat.
Primera bala: “Els superpoders de les dones”
“Els superpoders de les dones” va ser el títol de la conferència impartida per Txell Costa en el marc de la celebració institucional de la 2a Nit de la Dona, el passat 7 de març. En aquesta xerrada, que es volia distesa i planera, l’especialista en màrqueting i
Txell Costa a la conferència “Els superpoders de les dones” (Ajuntament de Figueres)
comunicació afirmava que “les mares són altament eficaces i productives perquè saben que a les cinc han de recollir els nanos a l’escola”. Costa comprèn bé el que expliquen les feministes marxistes i ens ho presentava a les figuerenques: El treball de cures, atribuït històricament a les dones, és la base indispensable del sistema productiu i, per tant, és essencial per garantir l’acumulació del capital. Les tasques domèstiques i reproductives, que normalment són concebudes en un lloc exterior a les lògiques del mercat són, en realitat, part integrant del sistema econòmic. I no només desglossava el fil invisible de la maquinària productiva, sinó que, la ponent, ens atribuïa a les dones figuerenques i de la comarca presents a l’acte un rol i un espai (el de cuidadores i el de la llar) de forma natural i sense cap previsió ni intencionalitat de revertir-los.
Però això no era tot. En un moment de la xerrada, Txell Costa també reflexionava: “les dones són unes campiones desglossant objectius en tasques petites i assumibles i això és super important: Típic post-it que poses a la nevera: m’he d’aprimar”. D’aquesta manera, no només assignava rols i comportaments de gènere, sinó que també desvelava que les dones han d’obeir a determinats cànons estètics de forma inherent. No fos cas que penséssim que el nostre cos ens pertany.
Segona bala: Noies gratis fins a la 01:00h
Cartell de la discoteca Gravity de Figueres
L’oci és, com tots els espais de socialització, un dels territoris en els quals les diferents expressions del patriarcat afloren. La cosificació del cos de les dones i la mercantilització de la seva sexualitat són comunament emprades com a reclam al consum. Gravity de Figueres és un dels locals a Figueres on és habitual trobar cartells publicitaris d’esdeveniments com el que incorporem en aquest article. Recordem, també, que Gravity és una de les discoteques de més afluència entre les edats més primerenques de la joventut figuerenca i de la comarca. L’ús del cos de les dones que fan aquests cartells, doncs, és proper a influir el tipus de relacions que es desenvolupen a l’interior de l’espai.
“Noies gratis fins a la 01:00h” no és una invitació desvinculada de les desigualtats de gènere, com tampoc de la utilització d’aquestes per a l’obtenció de benefici. Cal que ens preguntem perquè les noies entren de forma gratuïta i no ho fan, en canvi, els nois. No sembla difícil respondre: si el nostre cos es converteix en un objecte és, també, perquè es transforma en moneda de canvi.
Tercera bala: De qui és l’espai en l’espai públic?
“Guapa”, “Quins ulls més macos que tens” i altres qualificatius dirigits a les dones són comuns (si no diaris) quan ens trobem en l’espai públic. Fins i tot no són rars altres exabruptes més deslligats de l’estètica, però sí relacionats amb del paternalisme: “No fumis” si tens una cigarreta a la mà, “Vés amb compte” si estàs corrent apressada cap a algun lloc.
Aquestes paraules poden semblar afalagadores i benintencionades, però sobretot mostren quelcom que té a veure amb la propietat de l’espai públic. Un espai públic que és essencialment masculinitzat, en el qual les dones som cossos en trànsit incomplet i discontinu en un territori on, els homes, tenen el poder d’interpel·lar-nos. És per tant, un espai on s’expressen la violència patriarcal i la normalització de les desigualtats de gènere. Anant un xic més enllà: aquesta és la mateixa lògica que regeix l’aparició de la por i la inquietud quan circulem pel carrer soles de nit. Manifestem aquests sentiments perquè som conscients que ens trobem en un àmbit que no és nostre, quasi forà, on ens sentim objecte de la mirada de l’altre.
Quarta bala: la mirada de publicitat
Íntimament relacionada amb la tercera bala és la mirada masculinitzada de la realitat, que defineix tot allò que ens envolta des dels ulls del subjecte privilegiat de la modernitat, que algunes feministes han anomenat “BBVAh” (blanc, burgès, varó, adult i heterosexual). Aquesta mirada hegemònica s’expressa sovint en la publicitat d’empreses i productes. Però no només es fa present en els televisors i els canals globals de comunicació, sinó també en els suports de la ciutat dedicats a aquesta activitat, interpel·lant-nos, doncs, directament i de manera local.
Un exemple d’aquesta bala que ens dispara constantment és un dels cartells promocionals que va dissenyar un establiment de restauració del centre de la ciutat. Malauradament no ho recordem amb exactitud, però deia quelcom així: “Quan veig dues rosses a la barra, corro a buscar-les”. La frase feia un joc de paraules establint un paral·lelisme entre l’atractiu que sembla suposar tenir dues dones rosses a la barra i el que suposa tenir-hi dues cerveses (rosses). El reclam publicitari, doncs, tot i ser pensat per atraure la major part de clientela possible, estava escrit des de la normativitat hegemònica i per a la normativitat hegemònica. La resta d’humanitat amb sexualitats i cossos distints, si decidíem (amb masoquisme) entrar en aquest local que ens invisibilitzava, hauríem d’haver consumit un altre tipus de beguda.
Cinquena bala: Els espais de militància
Els espais de militància no queden exempts de les estructures del patriarcat. Les organitzacions de lluita política (ja siguin enfocades als projectes institucionals com als de moviment) són sovint espais masculinitzats: tan per la poca presència de dones (que guarda relació amb una distribució desigual de les tasques reproductives i de cures)
(tomalosbarrios.net)
com per la invisibilització dels seus cossos i, per tant, de les experiències de la realitat impreses sobre la seva pell (imposant-se, un cop més, una lectura sobre la realitat acord amb la vivència del subjecte privilegiat).
En determinada ocasió, érem presents en una trobada d’un projecte polític en el qual es volia deixar clar, amb insistència, quina era la identitat d’aquella reunió: de “gent d’esquerres” (èmfasi que, pensem, era induït per la tendència actual en política de participar de confluències i aliances amb punts de partida poc identitaris). En algun moment de la reunió, s’identificava com a problemàtica la manca de participació de la ciutat en la política i, algú (d’aquesta “gent d’esquerres”), va assegurar: “És normal la baixa participació: tens la dona i els fills a casa i costa sortir”.
No podem permetre que l’estructura sistèmica que volem combatre, i que subsisteix gràcies al treball invisible de les dones, sigui també present a l’interior d’un projecte que volem emancipador. No podem, tampoc, deixar que aquest món que volem construir vingui dictat des d’una posició BBVAh “d’esquerres”. Els companys que no estiguin disposats a cedir els seus privilegis, no són companys de cap lluita.
Com hem apuntat en un inici, aquestes són només algunes situacions que poden implicar ser una dona a Figueres. Volem tornar a recordar, doncs, que les experiències des del cos d’una dona que viu a Figueres són múltiples, com també ho són les opressions (de classe, d’ètnia, de procedència geogràfica, etc.). Però, responent a la primera pregunta que ens plantejàvem, podem evidenciar que, sigui com sigui el nostre cos, les desigualtats de gènere es fan visibles cada cop que sortim el carrer i podem, doncs, identificar-les. Sembla, però, que encara no hem sabut com afrontar-les col·lectivament.
Anem, doncs, a la segona pregunta: Influeix l’existència o l’absència d’organitzacions de suport mutu a Figueres a l’hora d’accentuar o combatre aquestes desigualtats que ens travessen? Crec que sí. I penso, també, que el fet que no existeixin col·lectius que abordin les desigualtats de gènere des d’una perspectiva antipatriarcal (i per tant, anticapitalista) fa difícil la lluita i l’aparició de xarxes de fraternitat contra aquest sistema que ens oprimeix a totes.
La darrera pregunta, que ara plantejo i que és també una invitació, és la següent: quan comencem, des de la nostra ciutat, a pensar juntes el patriarcat i a pensar, també, actuacions i mirades des d’on abatre’l?