Fa poques setmanes va culminar la darrera fase de les obres de rehabilitació de l’antic Convent dels Caputxins de Figueres, un edifici del qual n’hem sentit a parlar molt. Quan s’hi ha fet alguna actuació , ha estat inevitable fer alguna al·lusió als diferents usos que el recinte ha tingut al llarg de la seva llarga història: del convent originari, del jutjat, del quarter de la Guàrdia Civil, del dipòsit municipal o l’escola taller. És estrany, però, que hi hagi un episodi que normalment es passa per alt, i que, per altra banda, és segurament el més desconegut: la relació de l’antic Convent dels Caputxins amb la pobresa. No és una qüestió menor, ja que aquesta travessa de manera ininterrompuda la història de l’edifici durant més de mig segle, concretament des de 1909 fins a 1963.

El mes de març de 1963, l’Ajuntament de Figueres reallotjava als darrers barraquistes que vivien, des de feia vint anys, als Caputxins. Darrere seu, es tancava amb clau l’edifici i s’hi destruïa qualsevol rastre d’aquell episodi fosc i vergonyós. Ara, amb la inauguració de la totalitat de l’equipament cultural, apareix l’oportunitat de parlar d’aquest i d’altres episodis oblidats dels Caputxins, ja que tornaran a ser accessibles moltes de les estances que van ser refugi de misèria durant moltes dècades. Sense poder oferir més profunditat que la de reproduir algunes dades que he anat recollint al llarg dels últims anys, aquesta història dels Caputxins revela la necessitat de revisar la nostra història recent en tota la seva complexitat, posant el focus sobre aquells a qui sempre s’exclou del relat hegemònic de ciutat.

 

ALBERG DE POBRES TRANSEÜNTS

Aquesta història comença als voltants de 1908. Figueres vivia una època d’efervescència social i cultural. Eren els anys de l’auge dels cafès d’estil parisenc a la Rambla, dels balls als salons recreatius, dels teatres, del cinema i d’un cert ambient modernista que impregnava la societat figuerenca de principis de segle. Però per sota, o per darrere, d’aquesta ciutat se n’amagava una altra de menys visible, totalment oposada: la d’una verdadera legió de pobres que havia portat el nou segle i que havia quedat exclosa d’aquesta nova societat que li girava l’esquena. És a partir de 1908 que sorgeix la idea de crear un alberg municipal per donar acolliment a tota aquesta quantitat de gent que recorria els carrers de Figueres i s’aixoplugava a qualsevol racó arrecerat. El problema era greu: l’any 1909 es donava compte de l’existència d’almenys set “cases de dormir” il·legals que estaven recollint pobres a la ciutat.

L’alberg municipal per a pobres del Convent dels Caputxins va inaugurar-se el març de 1909. Per a fer-se una idea del volum de pobresa del qual estem parlant, les primeres memòries de la recentment instaurada Junta municipal de protecció a la infància i repressió de la mendicitat, oferien aquestes xifres: entre març i desembre de 1909, als Caputxins s’hi van registrar un total de 1336 pernoctacions. D’aquestes, 1108 eren d’homes, 165 de dones i 63 de nens, passant-hi una mitjana d’entre 7 i 2 nits, segons el mes de l’any. S’ha de tenir en compte que la xifra de pobres transeünts havia de ser molt més alta, ja que l’alberg municipal i les cases de dormir van funcionar en paral·lel fins a 1913, any en què es van clausurar les darreres. Per tenir més dades, el menjador social instal·lat a l’Hospital va servir 63.378 racions gratuïtes durant aquell 1909, comptant dinars i sopars.

Estadística d’usuaris de l’alberg de pobres als Caputxins durant 1923 (Arxiu Municipal de Figueres)

Tot i que les fonts al voltant dels Caputxins com a alberg de pobres han arribat fins als nostres dies de forma parcial, és molt probable que parlem de xifres d’ocupació molt altes fins ben bé la Guerra Civil. Les darreres memòries conservades de la Junta municipal, les de 1923, indiquen un total de 2995 pernoctacions. Altres fonts històriques doten de més dimensió al fenomen de la pobresa als Caputxins. Pere Teixidor, a la seva obra Figueres Anecdòtica, parla d’alguns personatges populars figuerencs dels anys 10 i 20 com En Carnaval o En Tot. A tots dos els ubica com a “habitants” dels Caputxins, la qual cosa indica que, com a mínim, una part d’aquells pobres van deixar de considerar-se transeünts i es van instal·lar definitivament a l’alberg: la pobresa començava a cronificar-se en aquell racó de Figueres.

 

REFUGI ANTIAERI DURANT LA GUERRA CIVIL

Amb l’arribada de la Guerra Civil, tota la ciutat va quedar trasbalsada i, tractant-se d’un període d’excepció, és difícil conèixer el paper que va tenir els Caputxins com a alberg de pobres. El que sí que sabem, pels testimonis, és que els seus subterranis –les criptes dels monjos caputxins- van servir com a refugi antiaeri durant els ferotges bombardejos que va sofrir la ciutat durant l’últim any de guerra. Juan Cepeda, que tenia 11 anys aquell 1938, ho recorda així: “Allà hi havia un refugi on anàvem a dormir a les nits. Hi havia més misèria… Mare de Déu! Hi havia almenys trenta persones que dormien al refugi. Molts eren nets però altres estaven carregats de polls… i que anaven a buscar allò net! Cada matí ens havíem de dutxar amb aigua calenta i desinfectar-nos. No hi havia una altra solució, allà era l’únic lloc on podíem dormir tranquils“.

Cepeda vivia ni més ni menys que al carrer Barceloneta, un dels més castigats pels bombardejos. En acabar la guerra, aquest carrer havia perdut pràcticament la meitat dels seus edificis. Segons els historiadors, a la banda nord de la ciutat no es van poder construir refugis antiaeris a causa de les característiques del terreny, rocós i ple de brolladors subterranis d’aigua, així que moltes famílies van haver de trobar aixopluc de les bombes allà on van poder. Els Caputxins, doncs, va esdevenir un dels refugis que més vides va salvar tenint en compte els danys soferts en aquell barri.

 

BARRAQUISME I POSTGUERRA

És precisament com a conseqüència directa dels bombardejos que Figueres va patir greus episodis de barraquisme un cop acabada la guerra. Segons els càlculs d’historiadors com Josep Maria Bernils, un 23,4% dels edificis totals de la ciutat van quedar destruïts. La població en canvi, no va minvar sinó que va augmentar durant els primers anys de franquisme. Això es deu a diversos fenòmens poc estudiats: per la immigració comarcal derivada de la reunificació de famílies empordaneses, pels primers moviments migratoris de diverses bandes de l’Estat a la recerca de feina i, també, per la gran quantitat de famílies atrapades a la ciutat durant la Retirada que no van poder tornar als seus pobles originaris per motius econòmics o polítics.

Els Caputxins durant la postguerra. Foto Meli (Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà)

Davant aquestes dades, es fa evident que aconseguir un habitatge es va convertir en tot un problema. El primer fenomen que va aparèixer per posar fi a l’escassetat va ser la del “relloguer”, que consistia a compartimentar els pisos per a encabir-hi a diverses famílies, normalment sota unes condicions molt precàries i uns lloguers abusius. Però quan amb això no n’hi va haver prou, el barraquisme va començar a proliferar a la ciutat en una proporció enorme. Entre 1939 i 1963 a Figueres hi coexistien tres grans focus de barraques: entre les cases del Garrigal –que era el més nombrós-, a les ruïnes de l’Hospital destruït per la guerra –a l’actual plaça de la Font Lluminosa- i al Convent dels Caputxins.

La carestia d’habitatge va ser, sens dubte, el problema cabdal de Figueres durant el primer franquisme. La construcció de blocs de pisos va estar aturada durant gairebé dues dècades, i ens hem de remuntar a 1958 per poder parlar de la inauguració dels tres primers conjunts d’habitatges de promoció pública. El barraquisme, per tant, es va cronificar a la ciutat i no s’erradicaria -almenys en aquelles zones-, fins a 1963, en què la conjuntura econòmica derivada del Plan de Estabilización va permetre reactivar la promoció immobiliària privada.

 

VIURE ALS CAPUTXINS

La barraca de Joselito Moyano, ex torero mutilat durant la guerra, als Caputxins (publicada a Vida Parroquial, 1951)

L’edifici dels Caputxins es repartia en dos grans espais. El principal, que disposava de sales més àmplies, era ocupat per l’Ajuntament com a dipòsit municipal. Al darrere, amagada, es trobava la zona destinada a les famílies i les barraques. Aquestes es distribuïen entre les petites estances de la part posterior de l’edifici i alguna de les galeries, tot i que més tard van estendre’s fins als patis. Allà s’hi amuntegava una amalgama de persones que subsistien en la més absoluta misèria, moltes d’elles mutilades pels bombardejos, i d’altres que vivien únicament de la caritat dels veïns del barri i de les racions de l’Auxilio Social. Una crònica periodística de l’època ho descrivia així: “Las barracas son pequeñas. He llamado a una y me he metido dentro. Cuatro metros cuadrados era su superficie aproximadamente. Allí viven, además de los que están trabajando, dos viejos. La mujer al entrar se levantó, el hombre permaneció sentado y sus manos estaban temblando; más tarde me dijo que estaba inválido. La cocina, una mesa, unas sillas, las camas constituyen todo el hogar“. A la zona de les barraques només s’hi podia accedir pel carreró que sortia del carrer Tapis, i que l’Ajuntament s’havia encarregat de tapiar ficant-hi únicament una porta, que mantenia tot allò encara més ocult a la vista. El periodista Just Manuel Casero, que hi havia viscut part de la infància amb la seva família, ho descrivia com “una d’aquelles parcel·les on la societat digna arracona la pobresa i la ignorància“.

Les barraques dels Caputxins a principis dels anys seixanta. Foto Meli (Del diari Ampurdán, maig de 1963)

Cada cop més famílies es van veure obligades a amuntegar-se a l’edifici. Aviat, els patis comuns van omplir-se de noves barraques i es van crear verdaders carrers a les antigues zones dels horts dels Caputxins. Dins els espais interiors de l’immoble, la situació era semblant. Casero descrivia així el lloc on vivia: “Sales ocupades per quatre, cinc famílies. Corredors vivenda, a on era difícil delimitar a on començava l’espai privat i el necessari pas públic. Els forats de ventilació eren comuns en molts casos. Això privava de tenir envans i parets que delimitessin una certa intimitat. Impossible. Només hi eren permeses separacions de fusta, canya, saca… fins a una alçada de dos metres. Cada fragment de sala podia ser alhora menjador, cuina, dormitori, estar, infermeria, dipòsit de cadàvers“.

 

LA REPRESSIÓ AL BARRAQUISME DE L’ALCALDE JUNYER

Durant els anys cinquanta, el barraquisme no havia parat de créixer. L’any 1954 s’havia elaborat el primer cens oficial de barraquistes i, segons l’Ajuntament, a Figueres n’hi havia un total de 700, dels quals 77 vivien al recinte dels Caputxins. Però si bé durant aquells anys es van construir els primers blocs socials –que van acollir unes 300 persones, la majoria d’elles “rellogades” i no barraquistes- les polítiques del consistori de Joan Junyer (1953-1960) es van centrar en la repressió del barraquisme per la via violenta.

Les primeres ràtzies contra les barraques van anar dirigides cap al Garrigal i els seus habitants, ja durant aquell mateix 1954, i van continuar fins a 1959. L’excusa va ser la mala imatge que aquestes causaven als turistes estrangers que, llavors, començaven a arribar a la ciutat: l’any 1955 Figueres s’havia convertit oficialment en ciutat d’interès turístic. Aquelles barraques del Garrigal eren massa cèntriques i, sobretot, estaven habitades majoritàriament per persones gitanes que, pels polítics de l’època, donaven mala imatge de cara al visitant estranger. A pesar dels embats de la Guàrdia Civil, els barraquistes del Garrigal resistien construint noves barraques més rudimentàries, tot i que alguns d’ells van començar a traslladar-se als Caputxins.

El segon cens oficial de barraquistes és de 1958. Llavors, es calculava que als Caputxins hi vivien un total de 74 persones, que es repartien en 22 famílies. Com a dada important, cal tenir en compte entre aquestes hi havia 21 infants i joves nascuts a Figueres, molts d’ells dins el mateix ex convent. Les polítiques repressives de Junyer no es van limitar al Garrigal i l’any 1959, una junta de govern disposava que es tallés immediatament el subministrament de llum als Caputxins. L’excusa utilitzada va ser que la majoria d’habitants de les barraques utilitzaven una font d’electricitat municipal sense retribuir-la, i que algun d’ells hi tenia connectada maquinària (tot i que, al cens de 1958, com a indústria domèstica només s’hi observaven dos parracaires). Les poques bombetes que il·luminaven els espais comuns van apagar-se.

 

SATURACIÓ I TANCAMENT

Les ràtzies contra les barraques del Garrigal es van anar intensificant fins a la darrera, que va tenir lloc l’any 1959. Aquesta va ser sens dubte la més salvatge, ja que s’hi van derruir, fins i tot, edificis sencers sense previ avís. És difícil saber de quantes persones afectades estem parlant, però en tot cas, seria una xifra que podria rondar el centenar. Aquesta vegada sí que la majoria de desallotjats, cansats de la persecució, no els va quedar cap més remei que traslladar-se als Caputxins. Va ser llavors que es va viure un dels períodes de major saturació al recinte, una situació de col·lapse va durar des de 1959 fins a 1963. Els mateixos barraquistes expulsats del Garrigal van qualificar “d’espantosa” la seva experiència als Caputxins durant aquells anys.

L’alcalde Guardiola visita els Caputxins. Foto Madern (publicada a Vida Parroquial, 1961)

Des de 1960, amb l’alcaldia ja sobre Ramon Guardiola, es va posar fi a la política repressiva de Junyer. Guardiola va visitar amb freqüència els Caputxins i als barraquistes per prometre’ls un habitatge digne. La situació, però, es va agreujar amb els forts aiguats de la tardor de 1962 i la destrucció de moltes barraques per culpa de la pluja. Aquest fet va accelerar la construcció de seixanta albergs provisionals per reallotjar a totes aquelles famílies afectades. El mes de març de 1963, amb la inauguració d’aquests, els últims barraquistes van abandonar els Caputxins. L’Ajuntament va tancar la part posterior de l’edifici i hi va destruïr qualsevol rastre de les barraques.

 

Curiosament, la història “coneguda” -i repetida- dels Caputxins es reprèn a partir de 1963: com a magatzem on es guardaven els gegants, el parc de bombers, l’escola taller… En canvi, la història de la pobresa i el barraquisme ha quedat enmig d’un parèntesi que, fins ara, no s’havia considerat mereixedora de ser inclosa dins del relat oficial de l’edifici i la ciutat. A Barcelona, la recuperació de la memòria del barraquisme ha donat importants fruits per entendre les transformacions socials i urbanístiques de la ciutat durant el segle XX. A més dels recents estudis, llibres i exposicions, el projecte arquitectònic del Turó de la Rovira -que ha preservat l’enrajolat de les barraques que el rodejaven- n’és un exemple ben palpable. Als Caputxins, en canvi, l’erradicació del passat humà ha estat total. Mantenir-lo podia haver afegit molt de valor al recinte, i no només en sentit arquitectònic: rescatar i reivindicar la memòria dels Caputxins també significa posar de manifest la necessitat de revisar la nostra història local recent. Episodis com el del barraquisme o la misèria de la postguerra i el franquisme són imprescindibles per entendre la formació de la Figueres actual. Amb la reforma dels Caputxins, però, s’ha desaprofitat una de les millors oportunitats per revertir la tendència a l’enderroc, el soterrament i l’oblit d’aquesta part més humana de la història de la ciutat.