Aquest dissabte, Figueres va aplegar diverses lluites sindicals de l’àmbit públic en un acte al Saló de descans del Teatre Jardí. L’objectiu de la xerrada -amb el seu posterior debat- era posar sobre la taula les similituds en els processos de privatització dels diferents serveis públics, compartir experiències de lluita i unificar actuacions davant un capitalisme que ofega drets laborals i genera una atenció a les usuàries cada cop més precària. L’acte, que va aplegar una seixantena de persones, es va obrir amb el torn d’Augustin Fons i Jean-Philippe Ricart, membres del comitè de vaga de les carteres de Ribesaltes i del sindicat SUD que després d’una vaga de set mesos -la més llarga de la història de La Poste- han aconseguit un acord de negociació amb l’empresa que incorpora bona part de les seves reivindicacions.

 

Ribesaltes com a referent de lluita

La vaga de les carteres d’aquesta localitat rossellonenca s’emmarca en el context del desmantellament del servei postal i la precarització de les condicions laborals de les treballadores. En un procés de reestructuració de La Poste, l’empresa pública pretén tancar els punts de distribució petits i reagrupar els serveis en grans centres de distribució allunyats dels pobles. El comitè de vaga denunciava que certes rondes, a Perpinyà, arriben a ser de 100 km diaris i que els darrers anys ha augmentat el correu a distribuir per a cada treballadora.

Per altra banda, durant els darrers vint anys, La Poste ha liquidat aproximadament 80.000 llocs de treball, amb retallades de personal que s’han accelerat darrerament i que han portat a minimitzar la concepció de servei públic amb, com va dir Augustin Fons, “l’objectiu únic d’augmentar la rendibilitat econòmica”. Més enllà de l’eliminació de llocs de treball i la sobrecàrrega de feina de la plantilla, Fons va posar sobre la taula “el patiment de les treballadores de La Poste” que fins i tot ha comportat “intents de suïcidi”. A més, La Poste ha introduït en els darrers temps l’empresa privada en el servei postal afegint volum de feina a les treballadores, a través del repartiment de productes com, per exemple, els medicaments.

ribesaltes pablo bonat

Acampada de les carteres de Ribesaltes

Durant aquests mesos, dos terços de la plantilla de La Poste de Ribesaltes han secundat la vaga, que s’ha sustentat amb les donacions per la caixa de resistència de diferents col·lectius, sindicats i partits i amb i les ajudes amb menjar i diners de la gent del poble. La vaga, que ha patit un silenci mediàtic des del seu inici, ha propiciat nombroses mobilitzacions al carrer, l’ocupació temporal de l’oficina de La Poste i també la vaga de fam d’una de les treballadores amb l’objectiu de pressionar la direcció de l’empresa per desencallar la taula de negociacions. Segons Augustin Fons, “aquesta vaga ens ha servit per saber dir no a les condicions que ens volen imposar i que no són dignes d’un servei públic”.

 

La privatització progressiva dels serveis públics

Després de la intervenció dels carters de Ribesaltes, Ferran Cascallar, sindicalista de la CGT a Correus, va traçar les similituds entre el procés de privatització que s’està duent a l’Estat francès i l’Estat espanyol. Cascallar va assenyalar que Correus ha sofert un procés lent, que s’inicia l’any 1992, i que l’ha dut a convertir-se en l’única empresa pública que ha adquirit la fórmula administrativa d’una Societat Anònima. Un exemple clarificador d’aquesta deriva de privatització, segons el sindicalista de la CGT és “el tractament de Correus a les persones a qui ofereix el servei, que han passat d’usuàries a clientes”.

En cinc anys, l’empresa ha retallat la plantilla un 30%, malgrat que el volum de feina del servei postal ha disminuït un 10%. Les places en els entorns rurals s’han eliminat -com també ha ocorregut a La Poste de l’Estat francès- propiciant a les treballadores properes a les localitzacions rurals un volum de feina insostenible. Per aquest motiu, segons Cascallar, “hem de fer entendre a la societat que la lluita pels nostres drets laborals és indissociable a la lluita per a la dignitat del servei que oferim, ja que la primera està directament relacionada amb el tipus d’atenció que podem donar”. Però aquesta conscienciació no només és externa, sinó que també és necessària una tasca d’oposició interna: “hem de lluitar, a més, contra altres sindicats que firmen any rere any la pau social”, va afegir Ferran Cascallar.

En el cas de l’Ensenyament públic, les dinàmiques no són massa diferents. Laia Rispau, del sindicat USTEC-IAC, va denunciar que la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) ha permès “la implementació d’un sistema educatiu propi del món anglosaxó que obre la porta de les escoles a les empreses”. És el cas de la gestió dels menjadors escolars, que han passat de ser gestionats per l’escola (i posteriorment per les AMPes), a ser-ho per empreses privades. Així mateix, aquesta llei ha introduït la jerarquització en els equips directius”. Tal com recorda la sindicalista, “els equips sempre havien funcionat de forma assembleària i horitzontal. La LEC ha introduït figures de poder en la gestió dels centres educatius”.

Segons Rispau, amb l’excusa de la crisi econòmica i uns mals resultats acadèmics, s’han eliminat places de professors i mestres -malgrat l’augment progressiu de la ràtio d’alumnes- i s’ha precaritzat la contractació laboral. “Cal denunciar que el sistema educatiu català posa en dubte la professionalitat de les treballadores dels centres educatius a través dels resultats de les proves PISA, promogudes per un organisme totalment qüestionable”. L’informe PISA és el document que, a través d’un examen, mesura el nivell educatiu dels adolescents, elaborat per l’OCDE (Organització per a la Cooperació y el Desenvolupament Econòmics), una entitat que té com a objectiu maximitzar el creixement econòmic segons els paràmetres de l’actual model de desenvolupament global.

Magda Gifré, treballadora sanitària i afiliada al sindicat CATAC-CTS, va centrar la seva exposició a enumerar les diferents fórmules de gestió del servei sanitari: des de l’Institut Català de Salut (finançament públic), des de la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública (finançament públic i privat) -a la qual pertany l’Hospital de Figueres- o des d’un sistema d’autogestió (finançament públic amb accionariat i treballadores privades). Gifré va explicar la manca de transparència dels contractes de la Generalitat de Catalunya amb les empreses privades que gestionen aquest darrer tipus de serveis sanitaris. També va posar sobre la taula la precarització de les persones interines (sense plaça fixe), que actualment suposen un 50% de la plantilla. “Aquests contractes d’interinatge poden durar fins a vint anys, malgrat que les treballadores no gaudeixen d’estabilitat laboral sobre el paper”.

img_0677

Acte del dissabte passat al Saló de descans del Teatre Jardí

Pel que fa a la gestió de residus, l’acte va comptar amb la perspectiva de les treballadores de Figueres d’aquest servei, cedit actualment a l’empresa Ecoserveis. Ecoserveis és una societat d’economia mixta (72,73% de capital privat i un 27,27% de capital públic) que gestiona els serveis municipals de recollida i gestió de residus, la neteja viària, l’enllumenat públic i el manteniment de parcs i jardins. La concessió per aquests serveis, de 15 anys, finalitza aquest octubre i la proposta del govern figuerenc és, per una banda, la municipalització dels serveis d’enllumenat i jardins a través de l’empresa municipal Fisersa i, per l’altra, la concessió del servei de recollida d’escombraries.

Segons va apuntar a l’acte Ricardo López, del sindicat Co.bas (majoritari a l’empresa mixta), el procés de reestructuració de la concessió “afecta directament a les condicions laborals de les treballadores, ja que no mantindran les conquestes salarials aconseguides després de la darrera vaga d’escombraries”, efectuada per les treballadores a la primavera del 2008. López va afegir que, “la intenció de les empreses que gestionen els serveis públics és “obtenir la màxima rendibilitat amb el menor nombre de treballadores, i això provoca una atenció inadequada a les usuàries del servei”.

 

Contra un neoliberalisme que traspassa fronteres

Posteriorment als parlaments dels sindicalistes, el debat es va obrir amb la importància de cercar espais comuns per unificar i enfortir les lluites per defensar els serveis públics. Diverses intervencions del públic assistent a l’acte es van encaminar a mostrar els paral·lelismes dels processos de privatització dels serveis públics que s’estan duent a terme arreu del territori. Més enllà de les fronteres estatals, “les dinàmiques són similars a una banda i l’altra de la frontera i és prioritari teixir aliances contra aquest capitalisme que ens estreny a totes”, va assenyalar una participant.

En aquest sentit, algunes participants del debat van alertar del perill de l’aprovació dels tractats de lliure comerç com el CETA, el TISA o el TTIP. Els moviments socials i les plataformes contra aquests tractats denuncien la manca de transparència i de procediments democràtics en la negociació d’aquests tractats, que suposaran l’entrada a cara descoberta de les multinacionals en la gestió dels serveis públics i el desmantellament de les sobiranies. “Per al poder i el capital les fronteres no existeixen. Totes les formes de lluita són necessàries, però cal començar a pensar en noves formes d’organitzar-nos per fer front als tractats de comerç que vindran, que obligaran a reconfigurar la manera de lluitar que hem tingut fins ara”, va manifestar una participant que va intervenir en el debat.